D. EL PRONOM PERSONAL


Existixen en este punt diferencies morfologiques i sintactiques:


1. Morfologicament, hi ha que notar l´us en catala de JO i US (primera persona del singular i segona del plural) quan en valencià estes formes estan representades per YO i VOS.


Igualment, s´ha d´observar la preferencia del nostre poble per NOS en relacio a ENS, la unica forma, esta ultima, usada pel catala


2. Molt important es l´ausencia en valencià del pronom reflexiu HOM propi del catala. En valencià en son lloc s´usen indistintament SE o ES (No se dira "jo us desijo", sino "yo vos desige"; ni tampoc "hom diu per tot arreu" sino "se diu o es diu per tot arreu").


3. En quant a diferencies sintactiques, indicarém les següents:


a) En valencià es pot dir, referint-se a persones o coses, A ELL o D´ELL, en catala, quan es referix a coses, hi ha que valdre´s d´algun rodeig per a evitar-ho. Exemples:

Valencià: torném a parlar d´ell (d´algun assunt)

Catala: en tornem a parlar.


b) En catala hi ha frases com "davant meu, davant teu, darre meu, darrere teu", desacostumbrades en valencià. (En valencià direm: darrere o davant de tu o de mi. Igualment, en catala es pot dir "aixo es fet meu, o pintat meu"; en valencià s´ha de dir "aixo esta fet per mi o pintat per tu".


c) En catala el tractament corrent es "VOS";

En valencià, VOSTE


d) El catala està usant constantment el pronom adverbial HI el cual sobra casi sempre en valencià.

Catala: ¿Que no hi es?

Valencià: ¿Que no està?


Mes avant direm quan el valencià usa el pronom HI cosa que ocorre en contades ocasions.


E. EL VERP


En el verp es a on les diferencies entre catala i valencià son mes grans, per lo que farem un examen mes detallat.





II MORFOLOGIA DEL VERP


1.- Les diferencies comencen ya en la nomenclatura.


En catala: mode, nombre, perfet, imperfet, plusquamperfet

En valencià: modo, numero, perfecte, imperfecte, plusquamperfecte


Es tan diferent la conjugacio valenciana de la catalana que, per donar una idea completa, hauriem de recorrer les conjugacions regulars e irregulars des del principi al fi: seria interminable. Nomes farem mencio de les diferencies generals que constituixen cadascu dels temes de la conjugacio.


2.- No sé si val la pena mencionar el fet de que les gramatiques catalanes fan un sub-grup de la conjugacio regular, que no el te la gramatica valenciana, perque esta particularitat no la considerem relevant. A saber, la segona conjugacio es catala te un sub-grup ab l´infinitiu en -ER tonica, la E de la qual en catala es oberta, quan en valencià es tancada.

Valencià: saber, soler, voler, valer (valdre), haver, poder, en E tancada

Catala: saber, soler, voler, valer, poder, en E oberta


3.- A la terminacio de la 1ª persona del singular del present d´indicatiu, en catala en -O, li correspon en valencià una terminacio en -E, o la perdua de la vocal final, en la generalitat de la regio.

Catala: canto, perdo, temo, sento, serveixo, dormo

Valencià: cante, perc, tem, sent, servixc, dorc.


4.- Hi ha infinitius que tenen distinta forma en catala que en valenciá.

Catala: tenir, venir, veure i sos composts

Valencià: tindre, vore, etc.


5.- En el present de subjuntiu, a una A o E valenciana, correspon en catala una I o una E.

Valencià: prengue, prengues, prenga, prengam, prengau, prenguen

Catala: prengui, prenguis, prengui, prenguem, prenguen, prenguin.


6.- El mateix fenomen reapareix en l´imperatiu plural

Catala: prenguem, prengueu, prenguin

Valencià: prengam, prengau, prenguen


7.- En l´imperfecte de subjuntiu, les formes lliteraries valencianes generalisades (excepte en la zona llimitant en Catalunya) son les en -ARA, -ERA o -IRA, totes les demes son arcaiques o dialectals.


Formes valencianes: en -ARA: cantara, cantares, cantara, etc

en -ERA: temera, temeres, temera, et.

en -IRA: partira, partires, partira, etc.

Formes totes extranyes al catala lliterari.


Formes catalanes: en -ES: donés, donessis, donés, donessim, donessis, donés. Rebés, rebessis, etc.

en -IS: sofris, sofrisis, sofris, sofrissim, sofrissiu, sofrissin.


NOTA.- Hi ha una forma valenciana antiga, que es conserva com a dialectal, la qual té un imperfecte de subjuntiu en -ES o en -IS, distinta del catala. En -IS: sofrisses, sofrisseu, sofrissen.


8.- Diferencia en la formacio dels temps composts (apart les diferencies que naixen de l´us del verp auxiliar SER o HAVER). En la veu passiva el valencia forma els temps ab el verp SER i el catala ab el ESTAR.

Valencia
he segut convidat
havia segut convidat
hagui segut convidat
hauré segut convidat, etc. Catala
he estat convidat
havia estat convidat
hagui estat convidat
hauré estat convidat, etc.


A. PARTICULARITATS FONETIQUES DE LA 1ª CONJUGACIO


Com no figuren en el tractat de Fonetica, creem convenient posarles aci, per a que es vegen les diferencies que hi ha, en certs punts, entre el valencià i el catala, originades per la conjugacio. Com es llogic, no farem esment de les diferencies que resulten de la pronunciacio en U de les O atones, aixina com de la pronunciacio per la vocal neutra E catalana de les vocals atones A i E, fet general que se propaga a tota la fonetica catalana. Apart d´aixo, hi ha atres diferencies entre valencià i catala, que son les que volem fer notar. Dir-les totes seria molt entretengut. En direm algunes:


1.- La E neutra catalana, en el curs de la conjugacio passa a E oberta, pero no en valencià, en els casos següents:

a) en els verps acabats en -EAR, com crear (creeu)

b) en els verps terminats en -EJAR, com envejar (envegen)

c) en els verps en -EGAR, com combregar (combreguen)

d) en els verps derivats de noms que en catala tenen E oberta i en valencia E tancada (seques)

e) en un grup determinat de verps com pecar, vedar, remeiar, veremar, semblar, arrencar (en valencià arrancar), trencar, pescar (en valencià, peixcar), abeurar, etc.


2.- Els verps que tenen una O atona pronunciada en catala U, son innumerables. Citarem tan sols uns eixemples: adobar, sofocar, poder, escolar-se, redolar (escrit rodolar), colgar, escoltar, escombrar, sopar, evaporar, destorbar, corcar-se, formar, etc.

En valencià pronunciats tal com estan escrits. En catala

En catala pronunciats: supà, adubà, sufucà, pudé, escular-se, rudulà, escumbrà, evepurà, desturbà, curcar-se, furmà, etc.


B. PARTICULARITATS MORFOLOGIQUES I SINTACTIQUES DE LA 2ª CONJUGACIO


La majoria dels verps de la segona conjugacio son irregulars, generalment ab alteracions del radical, de les desinencies o del participi. Ara be, eixes alteracions son distintes en valencià i en catala, en moltes ocasions. D´elles, unes afecten al radical, atres a canvis fonetics diferenciats. En senyalarem alguns, i repetirem atres, per a una major sistematisacio.

a) Infinitius diferents.

Catala: neixer, treure, veure, tenir, venir

Valencià: naixer, vore, tindre, vindre,

Apart, els verps catalans, que no té el valencià, o els valencians, que no té el catala, com els catalans sure, asseure, ensopegar, i els valencians sentar-se, entropeçar, etc.


b) Verps que en la 1ª persona del singular del present d´indicatiu en catala acaben en vocal, i en valencia en consonant.

Catala: temo, perdo

Valencià: tem, perc.


c) Verps que en el tema de present, en catala tenen el digraf SC (el qual se traslada als temps derivats del sistema de present) pero en valencià el tenen en XC.

Catala: visc, cresc, cresques, visques

Valencià: vixc, creixc, creixques, vixques.


d) Verps que en valencià tenen E tancada, i en catala la tenen oberta: coneixer, pareixer, mereixer, vencer, ofen, depen, suspen.


e) Intercalacio en catala d´una I antihiatica entre l´arrail i les desinencies, en determinades formes verbals, fenomen que en valencià es sols un localisme.

Catala: caiem, caieu, creiem, creieu,

Valencià: caem, caeu, creem, creeu, etc.


f) Presents de subjuntiu velarisats en valencià, i no en catala, o no ho estan en el present d´indicatiu.

Valencià: perga, pergues, creixca, creixques, etc.

Catala: perdi, perdis, creixi, creixix, etc.


g) Algun participi catala inusitat en valencià, com rigut, per rist.


h) Futurs i condicionals diferents, per ser diferent el tema d´a on procedixen.

Valencià: voré, voria

Catala: veuràs, veuries, etc


i) Verps en radical en NY, la qual en valencià es conserva, i en catala es convertix en N.

Catala: planguí, plangui

Valencià: planyguí, planyga.


j) La terminacio de la segona i tercera persona del plural del subjuntiu i imperatiu de la segona conjugacio, en catala en EM i EU; en valencià, es en AM i AU

Catala: vinguem, vingueu

Valencià: vingam, vingau.


C. PARTICULARITATS MORFO-FONETIQUES DE LA 3ª CONJUGACIO


a) El valencià conserva major numero de verps purs de la tercera conjugacio que el catala. Per eixemple,

el valencià diu gruy, muny, cruix, lligc;

el catala diu grunyeix,munyeix, llegeixo (pronunciat "llegeixu")


Pel contrari, verps que en catala nomes conserven la forma pura, en valencià tenen les dos formes, la pura i la incoactiva. Per eixemple:

catala: acut, presum, consum;

valencià: acudix, presumix, consumix.


b) Diferencia fonamental es l´us en catala del increment EIX en els verps incoatius, quan el valencià usa IX. Per eixemple

catala: converteix, pateix, serveix, etc

valencià: comvertix, patix, servix.


c) Hi ha detalls diferents en alguns verps purs, com per eixemple ,

catala: obre, omple

valencià: obri, ompli


d) Participis passats diferents. Per eixemple

catala: sofert, establert, omplert, complert, suplert;

valencià: sofrit, omplit, complit, suplit.


e) Canvis de conjugacio: En valencià al costat de amansir, amansar; acovardir, acovardar; espessir, espessar.


D. PARTICULARITATS EN VERPS IRREGULARS


1. Segona conjugacio. Velarisacio en catala i no en valencià (excepte en zona dialectal).

catala: sapiga, sapigues, capiga, capigues

valencià: sapia, sapies, capia, capies.


2. En catala existencia de una I antihiatica ab diftonc tematic (vocal mes U), que no està en valencià.

catala: veiem, veieu

valencià: veem, veeu


3. Verps irregulars de la tercera conjugacio en tema diferent en el present de subjuntiu.

catala: culli, cullis, culli, etc.

valencià: cullga, cullgues, cullga, etc

El mateix fenomen en imperatiu

catala: culli

valencià: cullga.


Els fenomens de velarisacio del radical son molt freqüents en valencià, sense correspondencia en catala. Eixemples en els verps cosir, tossir, eixir, etc

catala: tusso, tussi, cuso, cusi, cusis, eixo, eixi, etc Imperatiu cusi

valencià: tusc, tusca, tusques, cusc, cusca, cusques, etc.




III SINTAXIS DEL VERP


Les sintaxis valenciana i catalana, al costat de moltes coincidencies, com es natural que´n tinguen, tenen moltes divergencies de les quals vorem algunes a continuacio.


1. El valencia posa la preposicio A davant del complement directe del verp en molts casos en els quals no ho permet el catala. Per eixemple:

catala: he vist mon pare, he vist la Maria, Cesar vencé Pompeu, ¿estimes algu? ¿qui has vist?, busco el meu criat, he vist al ministre.


2. La preposicio A en catala s´ampra per a indicar el lloc a on s´està, inclus davant de nom propi: en valencià en estos casos s´usa la preposicio EN

catala: viuen a Galicia, aixo ha passat a Valencia

valencià: viuen en Galicia, aixo ha passat en Valencia


3. Els verps que indiquen companyia, en catala porten la preposicio AMB, extranya al valencià, el qual porta la preposicio EN en llenguage parlat i AB en llenguage lliterari

catala: vaig amb un amic

valencià: vaig en un amic


Tambe es contruixen en valencià ab EN o AB, i en catala en AMB, els verps que indiquen relacio d´instrument o mig del qual u se vall


catala. arruixar amb una galleda, adornar amb flors, ferir-se amb el ganivet, rodejar amb la ma

valencià: arruixar en un poal, adornar en flors, ferir-se en el gavinet, rodejar en la ma


Igualment diferixen frases que indiquen modo o manera i els verps que indiquen comparacio.


catala: amb prudencia, amb bons modes, amb altres termes

valencià: en prudencia, en bons modos, en atres termens


4. El valencià distinguix molt be entre ser i estar . En catala s´usa el verp estar per ser o viceversa, en moltes ocasions

catala: ya hi som aqui, he estat nomenat secretari

valencia: ya estic aci, he segut nomenat, secretari


5. Molts verps en catala van seguits de la preposicio DE i no en valencià. Eixemples: acordar, aconsellar, assajar, decidir, deliberar, desdenyar, desijar, esperar, exigir, jurar, oferir, permetre, pregar, pretendre, procurar, resoldre, sugerir, etc.

catala: m´agradaria de veure el fill

valencià: m´agradaria vore al fill


6. En valencià (ab precedents classics) es pot possar la contraccio AL davant de l´infinitiu. En catala es fuig d´eixa construccio, posant en son lloc EN

catala: en vindre, pel cami he trobat un amic.

valencià: al vindre, pel cami he trobat a un amic


7. En catala s´introduix una oracio impersonal per mig del reflexiu HOM, cosa que no fa mai el valencià, que usa en son lloc SE o ES.

catala: hom ha de fer-se correr la veu; hom reconeix

valencià: s´ha de fer correr la veu; es reconeix o se reconeix


8. En catala no es permet l´us de l´articul davant de l´infinitiu mentres que en valencià es usual.

catala: correr massa es el que t´ha perdut

valencià: el correr massa es lo que t´ha perdut


9. En valencià es precisa el valor momentaneu o perfectiu del verp quan la frase porta el verp auxiliar davant d´un participi, cosa que no distinguix be el catala.

catala: el bou ha estat mort pel torero (pronunciat toreru)

valencià: el bou ha segut mort pel torero (accio momentania).


10. El catala usa en molta freqüencia el giro compost TOT i el participi de present o gerundi. Esta construccio no s´usa en valencià.

catala: tot content, tot rient, tot parlant.

valencià: content, rient o parlant encara


11. El catala fa concertar el participi passat, que entra en una frase perifrastica en tots els casos. El valencià no sol concertar-lo quan el participi passat es masculi i plural, referit a un pronom.

catala: no els he poguts vendre

valencià: no els he pogut vendre


www.cardonavives.com