Incluimos este blog en la categoría de política, pues es eso, la política, lo único que permite hoy en pleno siglo XXI, que el pancatalanismo siga intentando aniquilar la dulce lengua valenciana e incluirnos en su proyecto fantasioso,de estado.
"El pla i l´estrategia dels enemics de la nostra llengua valenciana és ben conegut: la seua consigna és "parlar en valencià, però escriure en catala", i el seu reclam" amb les normes de Castelló"; la seua finalitat és adoptar descaradament les normes catalanes, no sols en ortografia, sino tambe en gramatica i lexic, baix l´engany de la llengua estandart.
És evident que la llengua nostra, privada del soport de l´escritura poc a poc sería relegada als mercats i als llibrets de falles, i desapareixeria com a llengua de cultura, precipitant-se en un terme anunciat en el deposit de les llengües mortes.
Els catalanistes, partint del fals supost de que el valencià es catala, ens acusen d´escindir la llengua catalana. Afirmacio completament falsa, perque no pot escindir-se o separar-se lo que ya està naturalment separat. encara que en algun temps antic hi haguera certa unitat "per escrit" entre les dos llengües, -com l´havia tambe en les atres llengües o dialectes occitans-, el valencià i el catala han evolucionat per separat, i actualment, tenen tantes diferencies morfologiques, sintactiques i sobre tot fonetiques, apart d´un ric vocabulari propi i diferenciat, que honestament no poden ser considerades pels llingüistes com la mateixa llengua.
En primer lloc, volem expondre els testimonis que abonen la personalitat d´esta llengua, que ya en el sigle XV va tindre la seua propia lliteratura i el seu sigle d´esplendor. En primer terme, presentarém, testimonis d´escritors de totes les epoques, ya siguen valencians, catalans o castellans; en segon lloc, les raons juridiques que ho abonen. Finalment farem algunes consideracions sobre la nomenada llengua estandart.
II PERSONALITAT DE LA LLENGUA VALENCIANA
(El Dret natural i positiu i la Llingüistica moderna)
A. EL DRET NATURAL
Tots els membres de la familia humana i tots els pobles tenen la mateixa dignitat intrinseca i els drets iguals i inalienables, sense distincio de raça, color, sexe, idioma, religio, opinio politica o de qualsevol atra indole, segons la declaracio universal dels drets humans, aprovada per l´Assamblea General de les Nacions Unides el 10 de decembre de 1948. Ara be, si els catalans han elevat el seu dialecte a llengua, ¿per qué no podrien fer lo mateix els valencians, en el cas de que el seu idioma nomes fora un dialecte?
Tenen eixe dret, si volen i poden, tots els pobles del mon, inclus els més atrassats del tercer mon
L´Unesco, en 1954, va prendre el següent acort:
1. La llengua materna és el mig natural d´expressio d´una persona; i una de les seues primeres necessitats és desenrollar al maxim la seua aptitut a expressar-se.
2. Tots els alumnes han de començar els seus cursos escolars en la llengua materna.
3. No existix res, en l´estructura d´una llengua, que impedixca convertir-la en vehicul de civilisacio moderna.
4. Si la llengua materna resulta adequada en tots els aspectes, per a servir de vehicul d´instruccio en les Universitats i establiments d´ensenyança, és precis utilisar-la com a tal.
I en 1960, per iniciativa de l´Unesco, va tindre lloc una "Convencio relativa a la lluita contra la discriminacio en l´esfera de l´ensenyança", en la qual es va aprovar l´articul 5, apartat 1., paragraf c), que diu:" s´ha de reconeixer a les minories nacionals el dret a eixercir les activitats docents que els són propies, entre elles la de establir i mantindre escoles, i segons la politica de cada Estat en materia d´educacio, utilisar i ensenyar el "propi idioma".
Digueu-me quín es eixe idioma propi en Valencia, ¿el de Barcelona?.
Eixa convencio va ser aprovada pel Govern espanyol i publicada en el Bolleti Oficial de l´Estat (1 novembre de 1969).
B. LA LLEGISLACIO ESPANYOLA
Tant la vigent Constitucio Espanyola com l´Estatut d´Autonomia de la Comunitat Valenciana, reconeixen la llengua valenciana, és més, la declaren oficial al costat de la llengua castellana o espanyola. No m´entretindré en este punt, perque és de tots massa conegut; nomes afegire que tots els partits politics, tots, inclus els que ara per compromisos politics fan com si ho ignorare, en la discussio de l´Estatut estigueren conformes en reconeixer-li al valencià el nom de "idioma". Idioma o llengua és la manera de parlar d´un poble o nacio, en este cas, el poble o nacio valenciana.
C. LA LLINGÜISTICA MODERNA
Per a establir la diferenciacio de les llengües, l´ultima paraula no la té la filologia, la qual estudia l´orige de les llengúes o els texts antics; ni la llingüistica diacronica que examina l´evolucio de les llengües a traves del temps; sino la llingüistica sincronica actual, de llavor innegablement cientifica, puix descriu cientificament l´estat actual del llenguage: tal llengua i tal atra llengua, ¿cóm estan en el present?. La llingüistica moderna no dona importáncia a l´orige de les llengües: si procedixen del sanscrit o del llati, etc, si catala i valencià, per eixemple, són d´orige galo-romà, o d´orige ibero-romà, etc. (encara no s´han posat d´acort els filolecs sobre eixe punt). Ni importa que en una epoca remota l´estudi dels texts mostre certa afinitat entre diversos dialectes. En els seus inicis, al esguellar-se del tronc comu, tots els dialectes neollatins oferixen multitut de coincidencies. Lo que importa és saber si en el moment actual les llengües que es comparen tenen suficients diferencies per a poder considerar-se com a llengües diferents. Eixa és la prova del nou. En este punt són d´actualitat diversos treballs, recentment publicats en qeu es fan reslatar les diferencies que actualment medien entre el valencià i el catala. Soles les d´orde fonetic, són ya suficients per a caracterisar i diferenciar les dos llengües. Pero ademes estan les diferencies d´orde morfologic i sintactic a mes del gran numero de paraules distintes, no solament per la pronunciacio, sino tambe pel seu fonament etimologic. Totes eixes diferencies, preses en conjunt, no hi ha dubte que mostren una estructura llingüistica distinta, dins de lo que cap entre llengües derivades d´un mateix tronc comu.
I, encara que siga una digressio, no crec fora de lloc contestar a les objeccions que es solen fer al valencià per a negar-li la seua existencia com a llengua.
a) Es diu que "les diferencies entre el catala i el valencià no són majors que les que existixen entre el castellà i els parlars aragones, lleones, andalus o les hispanoamericans", i a ningu se li ocorrera declarar-les "llengües estructuralment independents"
Responem: en primer lloc, les diferencies que hi ha entre valencià i catala són majors que les que hi ha entre les parles dialectals del castella i la lengua castellana. Les coincidencies estructurals entre valencià i catala no són majors que les que medien entre les diverses llengües neollatines, degut al seu orige del llati. En segon lloc, els andalusos o hispanoamericans, no tenen consciencia de parlar una llengua andalusa o americana, distinta de l´espanyola, ni al seu modo de parlar li han donat el nom de llengua, chilena o peruana, etc., ni han creat una brillant lliteratura andalusa o americana, ni escrit gramatiques i diccionaris d´una "llengua" chilena o peruana. En tercer lloc, el dia que en eixos països tinguen consciencia de parlar una llengua prou distinta de la castellana, ningun llingüiste podra negar-los el dret a normativisar la seua llengua i proclamar la seua independencia i a escriure gramatiques i diccionaris propis.
b) S´aduix com argument de l´unitat de les llengües "el fet de la facil inteligilbilitat entre valencians i catalans, que permet als valencians entendre el catala sense estudiar-lo".
Com es tracta de valorar el grau de comprensio, a un juï de valor oponem un atre, dient tot lo contrari: eixa facilitat és una suposicio, que neguem en general. El poble sap distinguir perfectament si es parla en valencià o en catala. Conec persones molt cultes, valencianes, que parlen habitualment en valencià, que m´han confessat no entendre la televisio catalana. Per escrit, entre persones cultes, ya és una atra cosa degut a la referencia al llati i a l´ortografia oficial catalana, en alt grau etimologista, la qual traïciona a la fonetica del poble.
És cert que no es necessita gran talent per a comprendre que quan diuen "urella, o furné" volen dir "orella o forner", pero són les mateixer paraules en dos llengües distintes.
Finalment, els llingüistes afirmen que no és suficient criteri d´identitat de dos llengües el fet de la mutua comprensio entre els seus parlants, sobre tot tractan-se de llengües contigües. Les coincidencies de rastres llingüistics, en ultim terme servix per a classificar families llingüistiques, pero no per a definir-les. "
És evident que la llengua nostra, privada del soport de l´escritura poc a poc sería relegada als mercats i als llibrets de falles, i desapareixeria com a llengua de cultura, precipitant-se en un terme anunciat en el deposit de les llengües mortes.
Els catalanistes, partint del fals supost de que el valencià es catala, ens acusen d´escindir la llengua catalana. Afirmacio completament falsa, perque no pot escindir-se o separar-se lo que ya està naturalment separat. encara que en algun temps antic hi haguera certa unitat "per escrit" entre les dos llengües, -com l´havia tambe en les atres llengües o dialectes occitans-, el valencià i el catala han evolucionat per separat, i actualment, tenen tantes diferencies morfologiques, sintactiques i sobre tot fonetiques, apart d´un ric vocabulari propi i diferenciat, que honestament no poden ser considerades pels llingüistes com la mateixa llengua.
En primer lloc, volem expondre els testimonis que abonen la personalitat d´esta llengua, que ya en el sigle XV va tindre la seua propia lliteratura i el seu sigle d´esplendor. En primer terme, presentarém, testimonis d´escritors de totes les epoques, ya siguen valencians, catalans o castellans; en segon lloc, les raons juridiques que ho abonen. Finalment farem algunes consideracions sobre la nomenada llengua estandart.
II PERSONALITAT DE LA LLENGUA VALENCIANA
(El Dret natural i positiu i la Llingüistica moderna)
A. EL DRET NATURAL
Tots els membres de la familia humana i tots els pobles tenen la mateixa dignitat intrinseca i els drets iguals i inalienables, sense distincio de raça, color, sexe, idioma, religio, opinio politica o de qualsevol atra indole, segons la declaracio universal dels drets humans, aprovada per l´Assamblea General de les Nacions Unides el 10 de decembre de 1948. Ara be, si els catalans han elevat el seu dialecte a llengua, ¿per qué no podrien fer lo mateix els valencians, en el cas de que el seu idioma nomes fora un dialecte?
Tenen eixe dret, si volen i poden, tots els pobles del mon, inclus els més atrassats del tercer mon
L´Unesco, en 1954, va prendre el següent acort:
1. La llengua materna és el mig natural d´expressio d´una persona; i una de les seues primeres necessitats és desenrollar al maxim la seua aptitut a expressar-se.
2. Tots els alumnes han de començar els seus cursos escolars en la llengua materna.
3. No existix res, en l´estructura d´una llengua, que impedixca convertir-la en vehicul de civilisacio moderna.
4. Si la llengua materna resulta adequada en tots els aspectes, per a servir de vehicul d´instruccio en les Universitats i establiments d´ensenyança, és precis utilisar-la com a tal.
I en 1960, per iniciativa de l´Unesco, va tindre lloc una "Convencio relativa a la lluita contra la discriminacio en l´esfera de l´ensenyança", en la qual es va aprovar l´articul 5, apartat 1., paragraf c), que diu:" s´ha de reconeixer a les minories nacionals el dret a eixercir les activitats docents que els són propies, entre elles la de establir i mantindre escoles, i segons la politica de cada Estat en materia d´educacio, utilisar i ensenyar el "propi idioma".
Digueu-me quín es eixe idioma propi en Valencia, ¿el de Barcelona?.
Eixa convencio va ser aprovada pel Govern espanyol i publicada en el Bolleti Oficial de l´Estat (1 novembre de 1969).
B. LA LLEGISLACIO ESPANYOLA
Tant la vigent Constitucio Espanyola com l´Estatut d´Autonomia de la Comunitat Valenciana, reconeixen la llengua valenciana, és més, la declaren oficial al costat de la llengua castellana o espanyola. No m´entretindré en este punt, perque és de tots massa conegut; nomes afegire que tots els partits politics, tots, inclus els que ara per compromisos politics fan com si ho ignorare, en la discussio de l´Estatut estigueren conformes en reconeixer-li al valencià el nom de "idioma". Idioma o llengua és la manera de parlar d´un poble o nacio, en este cas, el poble o nacio valenciana.
C. LA LLINGÜISTICA MODERNA
Per a establir la diferenciacio de les llengües, l´ultima paraula no la té la filologia, la qual estudia l´orige de les llengúes o els texts antics; ni la llingüistica diacronica que examina l´evolucio de les llengües a traves del temps; sino la llingüistica sincronica actual, de llavor innegablement cientifica, puix descriu cientificament l´estat actual del llenguage: tal llengua i tal atra llengua, ¿cóm estan en el present?. La llingüistica moderna no dona importáncia a l´orige de les llengües: si procedixen del sanscrit o del llati, etc, si catala i valencià, per eixemple, són d´orige galo-romà, o d´orige ibero-romà, etc. (encara no s´han posat d´acort els filolecs sobre eixe punt). Ni importa que en una epoca remota l´estudi dels texts mostre certa afinitat entre diversos dialectes. En els seus inicis, al esguellar-se del tronc comu, tots els dialectes neollatins oferixen multitut de coincidencies. Lo que importa és saber si en el moment actual les llengües que es comparen tenen suficients diferencies per a poder considerar-se com a llengües diferents. Eixa és la prova del nou. En este punt són d´actualitat diversos treballs, recentment publicats en qeu es fan reslatar les diferencies que actualment medien entre el valencià i el catala. Soles les d´orde fonetic, són ya suficients per a caracterisar i diferenciar les dos llengües. Pero ademes estan les diferencies d´orde morfologic i sintactic a mes del gran numero de paraules distintes, no solament per la pronunciacio, sino tambe pel seu fonament etimologic. Totes eixes diferencies, preses en conjunt, no hi ha dubte que mostren una estructura llingüistica distinta, dins de lo que cap entre llengües derivades d´un mateix tronc comu.
I, encara que siga una digressio, no crec fora de lloc contestar a les objeccions que es solen fer al valencià per a negar-li la seua existencia com a llengua.
a) Es diu que "les diferencies entre el catala i el valencià no són majors que les que existixen entre el castellà i els parlars aragones, lleones, andalus o les hispanoamericans", i a ningu se li ocorrera declarar-les "llengües estructuralment independents"
Responem: en primer lloc, les diferencies que hi ha entre valencià i catala són majors que les que hi ha entre les parles dialectals del castella i la lengua castellana. Les coincidencies estructurals entre valencià i catala no són majors que les que medien entre les diverses llengües neollatines, degut al seu orige del llati. En segon lloc, els andalusos o hispanoamericans, no tenen consciencia de parlar una llengua andalusa o americana, distinta de l´espanyola, ni al seu modo de parlar li han donat el nom de llengua, chilena o peruana, etc., ni han creat una brillant lliteratura andalusa o americana, ni escrit gramatiques i diccionaris d´una "llengua" chilena o peruana. En tercer lloc, el dia que en eixos països tinguen consciencia de parlar una llengua prou distinta de la castellana, ningun llingüiste podra negar-los el dret a normativisar la seua llengua i proclamar la seua independencia i a escriure gramatiques i diccionaris propis.
b) S´aduix com argument de l´unitat de les llengües "el fet de la facil inteligilbilitat entre valencians i catalans, que permet als valencians entendre el catala sense estudiar-lo".
Com es tracta de valorar el grau de comprensio, a un juï de valor oponem un atre, dient tot lo contrari: eixa facilitat és una suposicio, que neguem en general. El poble sap distinguir perfectament si es parla en valencià o en catala. Conec persones molt cultes, valencianes, que parlen habitualment en valencià, que m´han confessat no entendre la televisio catalana. Per escrit, entre persones cultes, ya és una atra cosa degut a la referencia al llati i a l´ortografia oficial catalana, en alt grau etimologista, la qual traïciona a la fonetica del poble.
És cert que no es necessita gran talent per a comprendre que quan diuen "urella, o furné" volen dir "orella o forner", pero són les mateixer paraules en dos llengües distintes.
Finalment, els llingüistes afirmen que no és suficient criteri d´identitat de dos llengües el fet de la mutua comprensio entre els seus parlants, sobre tot tractan-se de llengües contigües. Les coincidencies de rastres llingüistics, en ultim terme servix per a classificar families llingüistiques, pero no per a definir-les. "