L'INVASIO DE L'UNIVESITAT LLITERARIA DE VALENCIA.

Tingue que transcorrer tota la lamentable creuada del 36, per a que se donara un atre fet que encara afonara mes a la Llengua Valenciana i obrira una nova brecha en el valencianisme. Estem parlant de l'invasio premeditada i alevosa de l'Universitat, per catedratics venguts de Catalunya, delliberadament. No venien mes que a fer proselitisme a propagar els anhels del catalanisme. Foren els Tarradell, o Giralt, que passat el temps confessarien que arqueologia n'havien ensenyat poca, "pero hem fet pais". Ad estos els seguirien mes tart els natius, com ara Blasco, Cucó, Sanchis, Guía, Sanchez Ayuso, Pitarch, Alpera o Lluch que foren els principals iniciadors de la total catalanisacio de l'Universitat.

Mentres tant nos seguiem preguntant els valencians, qué s'ha fet de la primera catedra de Llengua Valenciana, regentada pel pare Fullana qui, ademes, va ser Academic de la Real Academia Espanyola en representacio, precisament de la Llengua Valenciana.

En 1964 algunes veus s'alçaren contra esta invasio destructora, i desvalencianisadora, que el pancatalanisme havia iniciat i estes veus afirmaren, intentant obrir-li els ulls al poble que "l'enemic el tenim dins de casa i tan dins que els majors enemics dels valencians son... els propis valencians.

Mes tart, esta mateixa Universitat dirigida pel rector Lapiedra, hui membre del Consell de Cultura, tingue la gosadia de fer desapareixer l'image de la mare de Deu de la Sapiencia de l'escut centenari d'eixa institucio, per a humiliar a tant d'antic alumne que vea en la Mare de Deu un simbol universitari insustituible.

Els pleits en contra del poble representat per Alternativa Universitaria, han segut renombrats. Al final han pogut conseguir de la justicia i de la politica, que dins dels murs, dins del campus on se reclouen alumnes i profesorat, se puga denominar a la llengua dells, que no dels valencians, llengua catalana, per a major oprobi d'un poble que no se mereix que els seus fills tinguen que educar-se baix de la direccio d'un professorat que renuncia a les seues arrels i al propi estigma que la terra dona.

Son els que tot ho avalen en la "ciencia" i, en canvi, se callen que la normativa que ells estan utilisant no va necessitar de cap cientific per a pautar-la. L'inventor no fon atre que Pompeu Fabra, un quimic aficionat a la filologia. Son evidents els desgavells que en la norma brollen. Tan es aixina que els propis catalans, i algun catalaniste en moments de sinceritat, com ara Pitarch membre de l'IEC o, natiuis com Pericai, Toutain o Ivan Tubau, ho reconeixen palmariament.

Es este, el clasic cas en el que nomes veuen la palla en l'ull dels atres i no se veuen la viga en el dells; quan acodixen a la "ciencia" per a denostar a la LlenguaValenciana, no se donen conter de que eixa ciencia com escusa, no passaria un riguros examen mes que en un suspens grandissim.

En estos mimbres: ¿pensa el CVC, que estes institucions poderoses, totalment politisades, poden marcar la pauta del idioma valencià?




SOBRE LA NORMATIVA DE LA LLENGUA, DE LA REAL ACADEMIA DE CULTURA VALENCIANA.

No podem seguir en este informe, sense deixar constancia de la normativa de la Real Academia de Cultura Valenciana, perque es el fanal que nos ilumina, la guia que marca el cami de tants i tants valencians.

Se tracta, com molt be pot comprovar qualsevol estudios, de un pautat adaptat cientificament al parlar del poble, a la realitat quotidiana dels usuaris valencians, com no podia ser d'atra manera tractant-se del proyecte fet realitat, d'una Associacio incrustada en el cor i en l'estima del poble.

Fent un poquet d'historia hem de dir que la confeccio i estudi de l'ortografia de la RACV, que durant mes de cinc anys dugueren a cap un equip de filolecs, pintorescament, llicenciats en filologia catalana, per l'Universitat Lliteraria de Valencia, se va presentar en el Monasteri de Santa Maria del Puig, en el mes de Març de 1981 i, el notari de Massamagrell dona fe del plec de firmes de mes de mil intelectuals i Associacions valencianes, com aixi tambe, de cent deu mil firmes mes, cotejades pel mateix notari, i depositades en el banc de Santander, recolzant ad esta obra valiosa i extraordinariament minuciosa, per mig de la que la RACV, dotà a la llengua dels valencians d'un isntrument valiossissim, perfectament adaptat a la sintaxis, la fonetica i la morfologia del nostre parlar que, ademes, l'avalà per mig d'una DOCUMENTACIO FORMAL, mes tardanament publicada, en la que se fa clavapeu del minucios estudi que se tingue que dur a cap, per a completar esta magnifica obra.

Josep Boronat, membre del Consell Valencià de Cultura, i u dels firmants i intervinents en l'acte del Puig, recorda en el seu llibre POMELL DE VALENCIANITAT, l'efemeride, dient:

"Tot aço s'ha fet seguint les mes modernes corrents llingüisti ques: els llingüistes actuals de prestigi -de prestigi- s'interessen molt mes per l'estudi sincronic (es dir, per cóm es la llengua hui, com es parla actualment) que per les etapes que haja tingut en el passat (per l'estudi diacronic, que s'ha de fer, pero que no es determinatiu).

En canvi, els llingüistes catalanisadors, en contra de tota evidencia cientifica, no solament fan despreci del parlar actual valencià, sino que intenten canviar-lo, modificar-lo, per a que vaja convertint-se en catala. Si ho conseguiren, en les escoles, dins d'uns quants anys hauria mort el valencià, i les noves generacions s'expressarien en catala. No son, per tant, llingüistes: son salvages que volen assessinar la llengua valenciana". (Pomell de Valencianitat. Pagina 143. Josep Boronat).

Han transcorregut setze anys i les paraules de Boronat, en un percentage elevadissim, s'han tornat profecia casi a punt de cumplir-se. Es palpable, que quant s'anunciava des del monasteri de Santa Maria del Puig, esta a punt de prendre cos, de tornar-se, efectivament, en una realitat palpable, perque la catalanisacio de la llengua ha segut consentida i auspiciada pels governs de torn, i perque el catalanisme, sempre ben dotat economicament, ha tengut ocasio d'infiltrar-se en totes les arees d'influencia de la nostra Comunitat.

Resulta verament incomprensible, que dins del nostre Reine, hagen naixcut individuos, sempre mes disposts a decantar-se per propostes extranyes, que per eixir en apoyo i defensa de lo propi.

Dels bons valencians amparats en la serietat i la ciencia de la RACV depen la subsistencia d'una llengua a punt de suicidi per falta de l'amor que hi ha que tindre a les coses propies i, especialment a la cultura.